La cosa anava així: no hi havia manera destar al 100% i acabar de quedar amb ella.
Feia mesos que ho anaven posposant.
Quan no era un refredat, les angines el posseïen brutalment en el moment menys esperat. O tot just un parell dhores abans de la cita, una passa de mal de ventre el sacsejava des del més profund del seu ésser.
Vàries vegades va telefonar-la per explicar el motiu, les altres amb un atac de vergonya li enviava explicacions de la situació amb un missatge curt al telèfon.
Amb massa vergonya com per donar la cara, les ultimes vegades; va decidir que hi enviaria el seu amic Pere, amb un ram de flors, per què presentés excuses de part seva.
Als dos dies, ell rebia una trucada della agraint-lhi les flors. Trucada, que aprofitaven per tornar a concretar una data per anar a sopar plegats. Sopar, al que tornava a anar en Pere, doncs ell es tornava a indisposar.
Finalment ella no el va tornar a trucar. Però avui; dos mesos després de lultima cita, rebia una invitació per anar al seu casament.
El nuvi? En Pere, evidentment.
Conclusió: Si deixes escapar el que la vida et va ficant al davant, un altre ho aprofitarà. Viu la vida!
Comentaris
10 respostes a «La Cita.»
Totalment d´acord Donot, arriba un punt a la vida de què te n´adones de què la vergonya no et serveix de res, només per penedir-te del que no vas poder fer, i qui no s´arrisca no té mai res…
Exacte… ;)
osti….avui només em faltava llegir això per acabar-me de liar ja del tot…..
Òstres! La donot fent-hi de Cupido…! :)
De cupido???
Berta, que et passa???
Donot, m’ha encantat; molt didàctic el teu conte. Per a no oblidar
Donot, si agafem el relat al peu de la lletra, de Cupido indirectament; o, si ho prefereixes, d’esperit de l’amor…
aquesta postal em fa pensar en la ‘house of wax’
Hehehehe!!!
Molt bo el relat!! I la moraleja també!!!!
S’ha d’anar a per toteeeeeeeessss!
Bon dia de dilluns al de matí!!!
Bona tarda, ja!!!