JA PROU!

Pobre de mi!…. Infeliç!…. Si sabéssiu totes les penes que he tingut en aquesta vida!

Sembla ben be que el meu més gran pecat sigui el haver nascut!

A tothom molesta la meva presencia i així que m’instal·lo en algun lloc em fan fora a la força…

Per què no em varen donar ales amb colors vius com a les libèl·lules o llumetes interiors com als cucs de llum?… Dic jo…quelcom amb un aspecte menys repulsiu que el meu, doncs per aquest motiu, he passat tota la vida com una nina lletja, amagada pels racons més foscos i només menjant sobres. Si, no us espanteu, jo menjo deixalles. Diuen que això es lo normal, però que coi! No em queda més remei! A la que surto a la llum, em volen matar ja sigui amb l’escombra, la sabata o el que tinguin a mà!

Qui ha dit que no m’agrada la bona cuina o els bons vins? Si em donessin l’oportunitat de actuar a la societat, els hi demostraria.

Per què he de patir d’aquesta manera? Per què he de viure en una casa pobre? Només per que aquí no hi ha diners per insecticides?

No! Ja prou! Tinc dret, al igual que els demés habitants d’aquest planeta a millors condicions de vida…Ja prou a aquesta guerra en contra meva…

Ja ho dic jo….Hauria estat millor néixer sargantana, formiga o rata, Però no…Escarabat…

La essència del text està treta del llibre “Íntimas suculencias” de la Laura Esquivel