Darrerament anava com marejada. Li donava la impressió que tot es movia molt ràpid al seu voltant.
Tenia una estranya sensació al cos. Li passaven coses sense explicació i molt sovint s’espantava fàcilment amb coses, que després semblaven sense importància.
L’únic moment que tot semblava estar quiet, en repòs i al seu lloc, era mentre dormia. A la que obria els ulls, tot semblava tenir màgia i vida pròpia.
Aquell mateix dia per exemple, pujava cap a casa seva tot passejant pel costat del parc (li agradava passar pel aquell carrer doncs així no sentir tant el soroll dels cotxes i busos), i a mitja pujada, va veure com d’un arbre florit baixava una fulla tot flotant.
Era un dia ventós i tot revolava, però així i tot li va fer gràcia com flotava suaument. Es va aturar i la va seguir amb la mirada.
Doncs be, quan la fulla va arribar a terra, va començar a fer saltirons. Cap a davant primer, després un xic cap al costat i finalment, en un obrir i tancar d’ulls, es va transformar en un pardal i va marxar volant tranquil·lament.
Ella es va quedar aturada davant de l’arbre sense entendre molt be el que acabava de passar.
Però com darrerament ja li passaven coses d’aquestes, va agafar aire, i va continuar caminant.
Pocs segons després, va veure que a dalt de tot del carrer, hi havia una noia, que baixava cap a ella i que duia una corretja amb un animal que volava! Des d’aquella distància, no sabia exactament que era, però juraria que era un mussol blanc i negre.
Es va parar uns segons, va enfocar la mirada, i va poder comprovar que si, que era una òliba o un mussol que volava flotant agafat per una corretja, i fins i tot va sentir el seu cant!
Doncs be, quan la noia era a escassos metres d’ella, el mussol va baixar al terra i es va convertit de cop i sense cap mena de dificultat, en un cadell de gos ben petit, bonic i entremaliat.
Ella va estar a punt de demanar-li a la noia com ho feia, però era molt tímida i no va gosar… a més, com cada dia eren més normals aquelles coses, segur que si ella demanava, la gent es pensarien que era molt curta de mires, doncs ningú del voltant semblava donar-hi la més mínima importància.
No sabia que fer. Estava clar que algú li hauria d’explicar per quin motiu darrerament passaven aquestes coses.
En arribar a casa, va posar la televisió a veure si parlaven d’aquell estrany fenomen i va quedar ben parada en veure la mala qualitat de la imatge. Ara li tocaria comprar-ne una de nova? No pensava fer-ho, si igualment mai deien res de bo!
Deixaria de mirar la tele i llegiria!
La va apagar, es va aixecar del sofà, es va acostar a la llibreria i va agafar un llibre sense ni mirar-lo. Feia molt temps que no llegia, no aconseguia recordar quina va ser la seva darrera lectura. Va llegir el títol en veu alta: Ray Bradbury – Fabules Fantàstiques.
Li semblava una lectura immillorable per tornar a començar.
Es va asseure al sofà, va obrir el llibre i no es podia creure el que veia, la pàgina 1 en blanc, a la segona una taca en lloc de la dedicatòria, al lloc de l’index tot de taques sense cap mena de sentit. Nerviosa, va començar a passar pàgines i en veure que estava tot igual, va deixar el llibre a un costat, va tancar els ulls un moment i en notar com tot agafava quietud i tranquil·litat, va decidir que era millor no tornar-los a obrir i marxar al llit a dormir.
I així ho va fer. Amb els ulls tancats tot semblava més ferm, es va posar al llit i per primera vegada en tot el dia, va deixar de tenir la sensació d’estar flotant. Allà estava ben segura i ben collada. allà no passava cap cosa estranya.
Tot i així, va tenir un somni ben estrany.
Va somiar que anava a una òptica a comprar-se unes ulleres graduades i que totes aquelles coses estranyes, deixaven de passar.