ESPERANT…

La noia de la samarreta a ratlles va sortir corrents de la botiga de l’estació.

El tren sortia a les 13.06 i només faltava un minut. Es va precipitar escales avall, mentre per megafonia sentia:

· Tren destinació Terrassa, Via 2, Terrassa.

En escoltar-ho va para de córrer, pel que semblava encara no havia passat. Tenia temps.

Caminà per l’andana, fins a on solia seure a esperar l’arribada del tren, però tots els seients estaven ocupats. Va mirar al seu voltant; no veia a ningú que li semblés que pogués agafar el mateix tren que ella, ningú que li sembles conegut. I si el tren ja havia passat? Tindria que esperar dues hores fins la sortida del següent.

· Tren destinació Terrassa, és a punt de sortir.

El tren va tancar les portes i va marxar.

Ara a l’andana, no quedava gaire gent: Una noia amb el cabell llarg i recollit en una cua, que portava una maleta blava amb rodes. Un noi alt i prim, que semblava ser un estudiant. Una noia amb el cabell amb rastres, recollides a darrera.

Potser esperaven tots el mateix tren? Semblaven estar neguitosos. I si els hi preguntava?

· Atenció sis plau, per la via 1, tren procedent de La Tour de Carol, Ripoll i Vic amb destinació L’Hospitalet.

La noia de la samarreta a ratlles va pensar que si ara n’arribava un d’on ella volia anar; no trigaria gaire a arribar el seu. Segur que venia amb retard.

· Per la via 2 fa la seva entrada – Varies persones que es trobaven al meu voltant van parar atenció – tren destinació Mataró, via 2, Mataró.

El desànim omplí a la noia de la samarreta a ratlles. Ja passava de l’hora de la sortida del seu tren i no acabava de tenir clar si l’havia perdut o si per algun retard, encara no havia passat.

El tren de Mataró va obrir les seves portes i en un moment l’andana va quedar plena de gent carregada de maletes. La gent passava pel seu costat gairebé atropellant-la, sense cap mirament.

· Fa la seva entrada tren direcció aeroport, via 1, aeroport.

Allò ja passava de taca d’oli. Portaven molta estona esperant. Però ara ja gairebé estava segura de què no havia passat encara. La noia de les rastes, la del cabell llarg i també un home gras amb una nena d’uns set anys, seguien allí. Com ella.

El tren de Mataró encara estava parat a l’andana 2 i semblava que si volgués quedar. Però finalment va tancar les portes i fent sonar el xiulet, va marxar.

Per fi, va sentir anunciat per megafonia el seu tren i alleujada, s’apropà a l’andana.

Va poder observar, com hi havia un munt de gent més, que esperava el mateix tren. La noia de les rastes es va col·locar al seu costat i un xic més a la dreta va poder veure al senyor gras amb la nena. Va girar el cap buscant a la noia del cabell llarg i finalment es va adonar que estava just a darrera seu.

Als monitors de televisió de l’andana, va poder veure que ja hi sortia el seu tren. Especificant a quines estacions pararia. Curiosament, l’hora anunciada seguia essent les 13.06.

Tots els passatgers del tren estaven allà, de peu a l’andana esperant que fes la seva entrada el tren; però aquest no apareixia.

· Tren direcció Cervera, via 9, Cervera.

La noia de la samarreta de ratlles, ja estava farta d’esperar. On dimonis estava el seu tren?

L’altra gent, també es començava a ficar nerviosa; miraven el monitor, el rellotge, però de res no servia.

· Atenció sis plau – La noia de la samarreta vermella, és va preparar per escoltar alguna mena de disculpa o explicació – Per via 1, tren direcció l’Hospitalet, via 1.

Va sentir rebufar darrera seu a la noia dels cabells llargs i es va girar. Estava asseguda sobre la maleta blava i cercava quelcom dins la bossa de mà. Va treure uns caramels i li va oferir-ne un. Ella l’acceptà amb un somriure.

El tren seguia sense venir i per megafonia seguien anunciant tot de trens a les altres vies; però del seu no en deien res.

Va pensar en anar a demanar explicacions, però corria el risc de perdre el tren si per casualitat arribava en aquell precís moment.

Ja no sabia que fer!

De cop i volta, es van veure uns llums cap al fons i va sentir-se molt millor.

Quan el tren és va aturar, ho va fer, deixant la porta a la seva alçada, va prémer el botó i va pujar.

Després de col·locar les seves coses va mirar el panell lluminós per comprovar l’hora que era.

Les 13:16… Només portava deu minuts de retard… Com era possible? S’estaria tornant paranoica?

Ptonets des del Ripollès! ;)