La meva companya de pis, (què fins el 22 no torna d'argentina) pensa que ha estat necessari que jo em quedés aquest mes sola, per què em pogués relaxar i començar a agafar-me les coses més pausadament. Segurament té raó.
Ens han educat per que ens mostrem fortes, i segures. En quedar-me sola i poder passar tantes hores sense la meva cuirassa pública ficada i "Gracies" als esdeveniments macabres* que han envoltat la meva vida; he recordat com era jo.
Vaig estar uns dies fatal abans de Nadal. Ara torno a ser jo. Emocionalment torno a ser la Clara d'abans de L'Estrès, Però sense tota la part xunga que tenia fa sis anys.
Torno a plorar amb les pel·lícules, m'emociono fàcilment, em sento molt més feble davant les injustícies, sento el meu cor més obert. Sóc capaç de somiar a partir d'un somriure i una mirada, i fer el necessari per què el meu somni es torni realitat. I no penso deixar passar mai més la vida per davant de la meva finestra, hi penso ficar cullerada constantment!
La veritat és que aquest barreja de sensibilitat i alegria m'està fent un gran bé! Espero seguir obrint el meu cor i la meva ment en la mesura necessària per mantenir un equilibri sà.
*Mentre feia el camino varen atropellar a mon pare que va estar lluitant per sobreviure a la Uci durant tres dies, mentre jo, amb el telefon parat, gaudia de les meves ampolles als peus. Em varen poder localitzar el dia que va fer una millora i la seva vida va deixar de córrer perill. Ell no va voler que tornés, estava entrant al Bierzo i sentia l'olor de Galícia a l'aire.
Tres dies després, pujant O'cebreiro, m'avisen de la mort sobtada del meu padrí. No podia arribar a temps a enterro i després de molt dubtar i plorar vaig seguir el meu camí.
Quan vaig tornar em feia por afrontar tot això, però va ser pitjor del que em pensava. Dos morts més en el mateix mes i del mateix cantó de la família, l'estada molt llarga del meu pare a l'hospital, i just abans de festes, les meves germanes varen tenir un terrible accident, on per sort, varen sortir vives.
Feia anys que no escrivia un post tant llarg!! Suposo que no se'l llegirà ningú!!
Comentaris
12 respostes a «Emocions.»
Missatge -tot- llegit, i rebut. :)
Quina paciència!
;)
Llegit. I no cal paciència, calen ganes.
Bon Any!
:-)
Bon any!!
mola molt llegir aixó noieta!
un petó!!
dinem en breu!
Sips!
Uhm…. El famós dinar! :D
Paso-Inspiración-Barrida… i tot es posa al seu lloc. Sense presses.
I un petó.
Petons, q no sé quina força tenen al ser internautics… ni si en tenen… però la tendreça al escriure la paraula petons si hi és…
Aix, les perdues…
Els petons son petons…
Gràcies.
;-)
Doncs això, un petó i una abraçada forta!
:-)
Moltes gràcies, maco!