Els Raïms Immortals

Per celebrar que lamevaweb ha tornat a la vida després de gairebé 10 hores de coma profund i després d’un dia com el d’ahir; Què tal una mica de poesia?

ELS RAÏMS IMMORTALS

El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
Melangies d’escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l’emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l’infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.

Aquest raïm, oh Cronos, t’ha plagut;
els grans daurats les teves mans m’arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senecut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.

Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se’ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l’ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.

¡Melanconia al fi de la diada
i cremadissa d’ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner (Barcelona,1884 – Brussel·les, 1970)

Aquest post el volia publicar ahir a la nit, però lamevaweb es va ficar malalta.

Entrades relacionades:

S’ha acabat el bròquil! Toc-toc… Malson… Dormilega.