EL DIAMANT MÀGIC.

Aquest és un conte sobre fades i pedres precioses i sobre la
insatisfacció del present. Aprèn a mirar el teu interior i a valorar
allò que t’envolta.

Dins d’un bosc frondós, ocult en la humida ombra dels seus arbres
caminava un home sol amb els seus pensaments. L’home caminava pensant
en els seus problemes i es trobava buit, i molt, molt trist. Mentre
caminava i caminava pel bosc la seva desesperació guanyava terreny, ja
que no sabia donar-li un sentit a la seva existència. Però de sobte,
alacaigut i malenconiós, es va trobar un bell diamant que es trobava
just al mig del camí.
Malgrat la seva angoixa va agafar el diamant i
el va posar suaument a la seva mà. Després de bufar per treure-li la
pols va començar a observar-ho detingudament mentre s’allunyava de la
seva preocupació. Un diamant molt bell!

Com hipnotitzat pel
diamant va continuar quiet, inamovible en aquell racó fosc del bosc
fins que va començar a contemplar una cosa que brillava dins d’aquella
pedra preciosa tan valuosa: un rostre bell i afable es començava a
dibuixar en el diamant.

La bellesa d’aquell rostre de fada va
fer estremir a aquell home que se sentia absort mentre uns grans ulls
parpellejaven repetidament. Finalment els llavis d’aquella preciosa
fada es van entreobrir:
– M’anomenen fada del bosc. Durant segles he
atorgat desigs a qui m’ho ha demanat. Em pots demanar allò que més
desitgis i et serà concedit.

Aquelles paraules van fer despertar
l’ànima d’aquell home absort en els seus pensaments. De sobte es va
donar compte que una meravellosa fada li podia proporcionar allò que
volgués!

– Demana’m allò que més desitgis- va repetir la fada del bosc.
La
veu va ressonar tan dolçament en els seus pensaments que l’home no
sabia com resoldre els seus desigs. En canvi, aquella veu li semblava
dolça i bonica, com a música per a les seves oïdes. Així doncs no sabia
què decidir, fins i tot que finalment va afermar:
– Fada del bosc que habites en aquest diamant, només et demano que facis allò que tu consideris millor.

I la fada va contestar:

-¡Oh amic dissortat! Això em vas demanar quan eres un animal i et vaig convertir en l’home trist que ets ara!

Conte extret del llibre "Els millors contes espirituals d’Orient", de Ramiro Calle.

Entrades relacionades:

Der Wanderung an den Tod – Algú S’atreveix A Traduir-lo Al Català? Sitges, 5 d’octubre: 1996 – 2006 Lisboa – 1 OK Go – Here It Goes Again (On treadmills)