DEIXAR-ME ATROPELLAR……

El túnel es fosc.

Fa tant de temps que hi camino que m’he acostumat a la poca llum que hi ha aquí dins, m’he acostumat a sentir els meus peus caminant sobre les pedres i el soroll de elles al ser trepitjades per mi.

A vegades sento suaus rumors (veus i rialles de nens molt llunyanes) que m’indiquen que hi ha una sortida i això es el que em dóna força per seguir caminat.

Però avui ha passat quelcom mes que això!

De cop i volta, he començat a sentir un soroll molt fort dins el túnel, he sentit pànic! Que podia ser allò?  S’estava enfonsant el túnel i no trobaria mai la sortida? Allò era el final?

No.

Era el principi de una nova esperança.

Un tren baixava per el meu túnel. Les seves llums m’han enlluernat i m’he apartat de seguida per no ésser atropellada…no em puc deixar atropellar ara! Si ell baixava es que allà dalt , en algun lloc, hi ha una sortida.

Seguiré caminat entre les pedres, encara que em torci els turmells, ara amb més ganes que mai, caminaré i caminaré i n’estic ben segura que al final la trobaré.

;)