El túnel es fosc.
Fa tant de temps que hi camino que mhe acostumat a la poca llum que hi ha aquí dins, mhe acostumat a sentir els meus peus caminant sobre les pedres i el soroll de elles al ser trepitjades per mi.
A vegades sento suaus rumors (veus i rialles de nens molt llunyanes) que mindiquen que hi ha una sortida i això es el que em dóna força per seguir caminat.
Però avui ha passat quelcom mes que això!
De cop i volta, he començat a sentir un soroll molt fort dins el túnel, he sentit pànic! Que podia ser allò? Sestava enfonsant el túnel i no trobaria mai la sortida? Allò era el final?
No.
Era el principi de una nova esperança.
Un tren baixava per el meu túnel. Les seves llums mhan enlluernat i mhe apartat de seguida per no ésser atropellada…no em puc deixar atropellar ara! Si ell baixava es que allà dalt , en algun lloc, hi ha una sortida.
Seguiré caminat entre les pedres, encara que em torci els turmells, ara amb més ganes que mai, caminaré i caminaré i nestic ben segura que al final la trobaré.
;)
Comentaris
3 respostes a «DEIXAR-ME ATROPELLAR……»
Bona sotragada!
el tema es que sovint no podem esquivar els trens, o els agafem quan passen… i alguns son els bons però alguns altres ens allunyen de casa!
…
no en tinc ni idea de on volía anar a parar…
sigui com sigui estic content pel teu optimisme renovat.
ptns!
Seria una pena arribar a la llum amb els turmells fotuts i coixa, camina per sobre el rail, així de passada practiques l’equilibri, que mai no va malament.