JUGAR AMB FOC

Això ho he començat a escriure com un comentari a un Post d’en Litus, però quan he vist que em sortia tota aquesta parrafada personal, he decidit escriure-ho aquí.

Ens pot passar a tots. En qualsevol moment. No hem de baixar la guàrdia.

Quan vivia a Alemanya, treballava en un hospital, a la unitat de malalts terminals. Havíem d’anar amb molta cura del que tocaven, i sempre protegits amb mascaretes guants i roba desinfectada al entrar i sortir.

Entre els pacients de aquella planta, hi havia molts malalt de sida…

Un dia, fent la meva feina em vaig punxar el dit amb una agulla que no havien desat correctament dins dels cubells especials per a deixar-les.

Al notar la punxada, vaig fer un petita exclamació. Un metge es va tirar literalment cap a mi, em va arrencar el guà de plàstic i em va començar a xuclar el dit. Això era un risc per a ell, però ho va fer.

Primer cada tres mesos em tenia que anar fent la prova de la sida, després cada sis, al any…etc. Sempre més me la he seguit fent.

L’angoixa de saber que potser tens un virus dins teu, que t’està destruint les defenses, és grossa.

Totes les mesures són poques a l’hora, ja no de jugar amb la teva vida, si no amb la vida de la gent que tens al teu voltant.

Aquell metge, probablement em va salvar la vida.

Jo, potser a vegades he jugat amb foc… A veure quin dia n’aprenem tots i aturem la malaltia.

Post dedicat als amics seropositius que tinc i en record dels que ja no hi són.

Als demés, aneu amb compte. Amb els que tinc ja en hi ha prou. No en voldria tenir cap més.

Us estimo.