Matí de hiperactivitat.
He mirat cursos i tallers a mil llocs. Mhe apuntat a dos tallers i a Ioga i la pròxima setmana o laltre, poder aconseguiré entrar a algun altre curs dels que realment minteressen.
A partir de la pròxima setmana seré una noia ocupada, al menys durant 9 setmanes…
Els dimarts i els dijous de 10 a 11 del matí… Ioga
Dimecres de 10 a 12… Massatge terapèutic
Dimecres de 17.30 a 19.30…Tècniques de dibuix.
Pfffffffffff…i per que han anul·lat a tot arreu el de iniciació a la fotografia i el descriptura creativa… si no….. Però seguiré buscant…
A part d’això he corregut per mitja ciutat buscant el meu perfum, he comprat el pa, he dinat a un ciber-restaurant, m’he comprat per fi el ratolí nou i una alfombreta anatòmica i, he fet una birra amb bona companyia….
Fins aquí tot correcte.
Canviant de tema…
Que valenta em crec a vegades !
Després de 1 mes de fer cosetes, quedar amb amics, fer noves amistats, ja em veia capaç de menjar-me el món; de deixar la medicació i fer tot el que no he pogut fer en aquests dos anys…
Que inconscient que arribo a ser!
5 dies sense la medicació i els meus alt i baixos ja em fan por!
Ahir, super depre…. Aquest matí, a tope! Ara, de baixón…
Es realment per ficar-se a riure la cosa… Per que de plorar, ja no en tinc ganes, tot i que ahir ho vaig fer un xic per primer cop en molts mesos.
Conclusió ? Les pastilles manul·len els sentiments , no em deixen sentir tristor extrema, però tampoc alegria extrema. Em fan anar amb peus de plom i realment crec que em cal anar-hi.
Ara he retrobat un xic les ganes de fer coses, no les vull perdre… no em vull enfonsar… Seguiré lluitant tot i que lànsia destar sola i tancada en el meu cau sigui forta, jo ho seré més. No sé com ho faré, però sortiré daquest cercle viciós i maleït que és la depressió i la ansietat…
Tinc amistat, men ofereixen més, però no sé si puc respondre com és mereixen. Hi ha un munt de gent al meu voltant oferint-me una mà on agafar-me, però jo, més xula que ningú, com sempre; faig veure que no la necessito i corro a tancar-me a la meva llodriguera.
Com trobo a faltar a la Claudia! Ella no es cansava de venir fins a casa i treurem de la meva inapetència… Amb ella no valien les excuses, i jo hi confiava plenament. Però bé, el tema de la desconfiança és mereix una sèrie de posts més…Que no faré mai, per que és un tema delicat…(per la part que em toca).
Avui això, més que un post, és un caos!!!
;) reflexa fidel del meu estat…
Comentaris
2 respostes a «MENJAR-ME EL MÓN»
jo no m’ho agafaria de cap manera, trobo que es la típica frase que deixa obert els seu significat, i que si no és explicada pel seu autor, més val ser ignorada…
d’altra banda dir-te que està de conya que t’estiguis activant, de debó, super positiu, i és normal que hi hagin pujades i baixades… però cada cop costa menys pujar, oi?
una abraçada!!
Que te hayas cansado de llorar es un buen síntoma del cambio. Recuerdo que de pendex una chica me dejó después de haber salido 15 días. Yo estaba super enamorado de ella, y me pasé un año arrastrandome como una babosa y otro año llorando y dando pena de mi mismo a quien quiciera verme. Hasta que me cansé… no se, supongo que me habré dado cuenta que no era el camino, o que no me llevaba a ningún lado.
Seguí luchando, la fuerza interior no se agota nunca.