Tanto iba el cántaro a la fuente…que al final se rompió…
Avui mhe llevat trista, farta, sense gaires ganes de res i veient-ho tot un xic negre.
Sé que no tinc cap motiu en concret per estar així, però tinc una sensació a dins meu, que no la puc evitar, per molt que jo em repeteixi que estic bé; tinc amics, coses a fer…
Però em manca quelcom.
Estic farta desperar, damagar els meus sentiments, de tenir paciència i de ser comprensiva i tolerant. De sentir promeses que mai es fan realitat, de sentir un demà que no arriba mai i de fer-me il·lusions per coses que sé que mai es compliran.
És per això segurament que avui mhe llevat amb aquesta dita al cap… tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca o el que és el mateix; la paciència té un límit!
Bé, no sé ben bé per que ho dic tot això; Segurament es degut al cansament acumulat que porto de tantes nits sense dormir bé.
O potser és que la reeducació interior que estic realitzant durant lúltim temps, està portant noves coses a la meva vida, i coses que fins ara havia aguantat i tolerat (a costa de la meva autoestima), ara no les puc consentir per més temps.
Mirat així és un motiu per estar contenta, No?
Doncs apa! A fer coses que avui serà un altre dia intens!
;)
Comentaris
3 respostes a «TANTO IBA EL CÁNTARO A LA FUENTE …»
Estic completament d’acord amb el tema del cicles.
A mi em passa bastant sovint. Sobretot depenent de l’activitat que dugui de dies anteriors, si m’ho he passat molt bé, o estic cansat de la rutina, o fins i tot si he vist una pel-licula que m’ha arribat molt, tot això em condiciona bastant la manera d’enfocar la meva vida.
Aquestos dies he estat més aviat del rotllo gris, ja que el temps acompanya, com diuen “PERO AVANTI… SEMPRE AVANTI” :D
doncs jo també et veig molt ben encaminada!
i cada cop som més!!
podríem fer un club… :P
posats a buscar excuses per festes, birres i demés… ;)
Xiquets astò anganxa molt i més amb un teclat euskaldun.
:redface::twisted: