ENTRE LES CUIXES D’UNA SIRENA.

ATENCIÓ: No Apte Per A Menors!!!
Fes clic a SORTIR en cas que no tinguis la majoria d’edat legal.

Crec recordar que va passar durant la primavera del 1966, o potser del 67 fins al 74 més o menys, No ho puc assegurar.

Com cada any durant uns dies, tota la família, ens oblidàvem dels problemes quotidians i marxàvem a passar una setmana a un apartament a la costa brava.

Ho fèiem així, per que al mig del estiu ens era impossible pagar el lloguer de un pis de 65 metres quadrats on dormir els sogres , la dona i els tres fills que teníem.

Ara no m’explico com ho fèiem, però hi anàvem tots en el Renault 6 blanc que jo tenia a les hores, i després de tortuós viatge des dels Pirineus; amb els nens vomitant, l’avi parant a fer la cigarreta , la iaia que tenia que anar al wc cada 10 minuts i la dona que no deixava d’escridassar-me, quan arribàvem al apartament i descarregàvem les mil coses que portàvem i no faríem servir; jo em dutxava i els hi deia –Me’n vaig al port, tornaré a l’hora de sopar – i marxava sentint com la dona no deixava de cridar darrera la porta…

Aquell era el meu autèntic moment de relax de tot l’any, aparcar tota la família en aquell minúscul apartament, amb els seus crits, xiulets i romanços, i marxar tot sol, com si encara tingués vint anys, a xerrar amb els pescadors i a relaxar-me a la llotja, mirant tot encuriosit la subhasta del peix, els pescadors i les peixateres…

Vet aquí el meu plaer, aquelles dones amb aquella olor tant profunda de mar i peix, amb aquella olor tant animal…

M’excitava molt veure-les amb els seus davantals de plàstic i aquells guants gruixuts i rudimentaris.

M’excitava veure com carregaven les capses de peix amb els seus forts braços, allò si que eren dones i no la que jo tenia a casa…

Però el que més m’entusiasmava d’aquelles escapades, era el moment en que tot el peix estava endreçat, i les jornaleres feien cap a la petita cambra que tenien per rentar-se les mans i desprendre’s de tot aquell plàstic brut de peix que portaven al damunt.

Jo, al igual que molts pescadors, les anàvem a espiar, i era deliciós veure com es pentinaven els cabells, es pintaven els morros, es ficaven la roba de carrer, les mitges, les sabates i amb coqueteria i sensualitat es perfumaven tot sabent, que naltros érem allí fora.

Elles sabien que les espiàvem, i quan sortien, passaven pel nostre davant com princeses del mar, com sirenes esperant ser pescades i entre riures i miradetes marxaven cap a casa esperant que algun pretendent gosés acostar-se i enamorar-les.

Bells records de joventut, Aquelles sirenes que volien semblar tan fredes, i se’ls hi veia l’escalfor de l’entrecuix a la mirada.

Qui tornés a tenir aquella edat…Si fos ara…la dona, els nens i els sogres no m’haurien tornat a veure.

Estaria entre les cuixes d’una d’aquelles sirenes.