Ahir Dijous, vaig fer el que m'havia compromès a fer. Vaig anar de voluntària als eurogames. En un altre moment m'ho hagués passat molt bé, però ahir sentia un buit dins meu.
Dimecres, A l'hora pactada estava just on vàrem quedar.
Tot i que encara no havíem acabat amb tota la feina de l'assaig, a la que vaig poder, vaig fugir per poder agafar el darrer tren i arribar al teu costat. Una cursa esgotadora i infructuosa. Sabia molt bé que per molt puntual que arribés, tu no arribaries. Inesperadament un oceà ens separava… Però de tots maneres, vaig córrer.
Que són 7000 km quan et noto tan a prop?
Avui no tinc ganes de somriure. Però ho intentaré.
Comentaris
Una resposta a «Enyorança»
Em tenies preocupada, va ser llegir el post i el bloc deixar de funcionar durant tres dies.
Ara estic més tranquil·la!
Sobre el que deies en aquest post:
Segur que vas somriure, no saps estar sense fer-ho!
Salut!