Cada vegada és menys un blog personal, això.
Si em miro el que escrivia al 2004 i el que escric ara es veu el canvi que he fet jo i el món al meu voltant.
No us recomano que comenceu a mirar posts de fa 9 anys, estan força malmesos. Els diferents canvis de plataformes, sistemes de publicació, plantilles i demés, han deixat la seva marca en els antics relats. I si, sóc massa mandrosa com per anar retocant cada un d’ells.
Per a que us feu una idea: Hi ha 1123 entrades publicades i segons el WordPress 7.228 comentaris, però això darrer no sé d’on ho treu ! D’acord que hi ha posts antics amb 25 o 30 comentaris, però dubto molt que aquesta xifra estigui bé.
En molts títols hi ha errors de codificació, quan es troba un accent obert, per exemple, deixa d’escriure la paraula i queda el títol del post a mig escriure, molts enllaços dirigeixen a la desapareguda barcelonablogs o a lamevaweb i evidentment no troba res. Moltes imatges també s’han perdut. I a més hi ha una part on la tipografia és d’un color horrorós!
Però és el meu blog! Tot i no esser res més que unes quantes línies de text i codi en un .xml representa molt per mi, i, com deia al principi, es pot veure la meva evolució en els darrers 9 anys de vida.
He passat de ser Do not disturb >> Donot, a ser la Clara.
He passat de ser totalment anònima a ser una persona amb cara, ulls, nom i cognoms.
He passat de no tenir ni idea del que era un ordinador a treballar 8 hores al dia “fent webs” i explicant a la gent com fer coses en aquest món “cibernètic”.
He passat de tenir un balena que somreia, a haver de somriure jo, doncs la nova balena no acaba d’arribar (Indirecta pel kiwi!)
Tenint en compte que la meva memòria és tan feble, tota una sort que comencés a escriure i a fer fotos fa 9 anys… Ara tinc alguna cosa on agafar-me si vull recordar.
Llegeixo comentaris divertits i encantadors. Llegeixo guerres de gelosies dels que es creien “millors blogaires que ningú” .
Llegeixo post desesperats amb tota la lluita interna que tenia entre el que volia fer i el que el meu cos i la meva ment em permetia.
Llegeixo agradables relats de com vaig començar a sortit d’un pou molt profund on havia caigut.
Llegeixo relats eròtics, que escrivia sense cap mena de pudor i que ara els segueixo escrivint, però em fa vergonya publicar.
Puc recordar gràcies a tots el relats i comentaris, com vaig conèixer les persones que més m’estimo d’aquest món.
Llegeixo histories absurdes, il·lusions, somnis, viatges, reunions amb amics, explicacions de coses noves que aprenc, lluites, passions, evolució, fotografia…
Això segueix siguen un blog personal. El meu blog.
I aquesta és una etapa com una altra, com tot en aquesta vida, es transforma, es reinventa, creix.
La cosa segueix evolucionant fins al final, no hi ha qui ho pari!
Moltes gràcies per estar per aquí.
Salut i somriures!