Sol solet vine’m a veure que tinc fred!
Avui, sembla ser que farà un dia esplèndid.
Al menys això era el que semblava a les 8 del matí, pel paisatge que veia des de la finestra; bé, era molt més maco que a la foto, però serveix per fer-se una idea.
Aquesta nit marxo a Ripoll. Vaig a tornar-me a enfrontar amb el problema del pis.
Aquesta nit, torna a entrar aire fred i segons diuen tornaran a baixar les temperatures.
Nevarà? Em glaçaré a les meves terres?
No hi vull anar!!!! Jo ja no estic acostumada per aquests freds…
Primavera !!!
Bon temps!!!
On estàs? Vine aviat, si us plau… Et trobem a faltar!
;)
Comentaris
5 respostes a «SOL SOLET, VINEM A VEURE, VINE’M A VEURE…»
dons si, que arribi ja
dons si, finde aburrit
dons si, jo tb vull marxar…
Bona tarda ahi bam anar afer una calssotada a casa duns amigs,ella ba fer la salsa que estabe mol bona ,de segon plat hi avia carn, butifares negres,cansalade llangonisa i xistores i de postres,pastis rus,i menjablanc.
Enviat per Nuri
algu em pot explicar com es fa el pastís rus, si us plau?
… o almenys algu que m’ indiqui on haig de buscar la recepta . El més aviat possible.
gràcies per endavant
Fra Rupert (de Sagarra)
{
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant impúdic el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:
Gustós, senyores
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els d’altres missioners.
Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l’Altar.
No se’m poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.
Son peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m’escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l’Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l’ordre Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot Servei
Ad Majorem Gloriam Dei.
Josep Mª de Segarra
{