La poesia sempre m’ha costat de llegir.
No he estat mai una gran devoradora de poemes, en canvi, fa uns anys, devorava tota mena de narrativa.
Cada vegada em costa més concentrar-me en un llibre i això m’està portant a llegir cada vegada menys. Tot i què a favor meu he de dir què darrerament estic intentant tornar a agafar aquest bonic habit.
No compro llibres, però els vaig a buscar a la biblioteca o me’ls descarrego d’internet i els llegeixo al mòbil.
Però sense cap mena de dubte, tots aquesta anys tan separada d’ells han fet un mal irreversible al meu cervell… Ara, agafo un llibre, el fullejo, em sembla que no l’he llegit i quan vaig per la meitat me n’adono que sé com s’acaba… que ja me l’havia llegit abans.
Terrible…
La meva memòria cada dia és pitjor!!
Aixi i tot, hi ha un poema que no puc oblidar… Un poema, d’un (mini gran) llibre, què em vaig llegir abans de fer els 18 anys, què mai m’ha marxat del cap, i què de tant en tant, un dia qualsevol, sense cap motiu, apareix per la meva ment i el recito una vegada i una altra…
De fet, estic gairebé segura que ja en dec haver parlat alguna vegada en aquest blog…. Però com tinc tan mala memòria, no recordo quan.. ;)
El caminante a la muerte
Tambien por mi vendras en su momento,
no me olvidaras,
Auch zu mir kommst du einmal,
du vergißt mich nicht,
und zu Ende ist die Qual
und die Kette bricht.
Noch erscheinst du fremd und fern,
lieber Bruder Tod.
Stehest als ein kühler Stern
über meiner Not.
Aber einmal wirst du nah
und voll Flammen sein.
Komm, Geliebter, ich bin da,
nimm mich, ich bin dein.
Herrmann Hesse- Der Wanderer an den Tod