Somnis Humits I Realitat….

ATENCIÓ: No Apte Per A Menors!!!
Fes clic a SORTIR en cas que no tinguis la majoria d’edat legal.

Portava molts dies esperant aquell moment; i per fi va arribar.

El telèfon va vibrar suaument sobre de la taula i la llumeta blava va començar a pampalluguejar. Havia arribat un sms.
Va obrir el telèfon suaument; amb curiositat i moltes ganes de què el missatge fos d’ell i no dels pesats de la companyia telefònica, intentant vendre-li algun nou producte.
Al mirar l’encapçalament va veure que el sms l’havien enviat des d’un ordinador, era un 5051. No era de telefònica; Segurament era d’ell.
El cor li va començar a bategar més fort i un somriure d’orella a orella se li va dibuixar a la cara.
El professor seguia explicant la maleïda lliçó i va notar la seva mirada clavada al seu clatell. Dissimulant, va deixar el telèfon sobre la taula i va fer veure que escoltava al professor. Ja llegiria el sms a les 10.45, quan sortissin a esmorzar; però el somriure li va quedar clavat al rostre. Estava segura de què era ell qui li escrivia.

A la que el professor va dir que ja continuarien després d’esmorzar, va agafar la jaqueta, la bossa, el telèfon i juntament amb els seus companys es van dirigir cap a cala Roser, el lloc on sempre anaven a esmorzar; però abans d’arribar-hi ja estava saltant d’alegria amb el telèfon a la mà.
El missatge era d’ell. La convidava a dinar!
La citava a les 14.30, al lloc on ho havien deixat l’últim dia que es van veure. Només esperava que fos amb les mateixes ganes i desig que en aquell precís moment. Si era així. La tarda prometia molt bones sensacions.
Notava que el cor li bategava molt ràpid, es moria de ganes de tornar a estar amb ell. De notar la seva escalfor a l’entrecuix, de sentir els seus petons…

És va beure el tallat que la Roser li havia servit, automàticament, com cada dia i al notar-lo fred va adonar-se de què els companys començaven a marxar. Típic d’ella, això de restar a la lluna i no adonar-se’n del pas del temps quan estava a gust, encara que fos a els seus pensaments!
Va pagar i van marxar cap a l’escola.

Durant l’ultima part de la classe, no es podia concentrar, només pensava en el tacte de la seva pell, els seus petons, les seves abraçades. La seva olor, el gust del seu cos. Feia tant de temps que no feia l’amor amb ell!. I a més; després de l’últim dia, on havien estat tant a prop i tant a punt de fer-ho, i ella havia decidit prorrogar-ho, en tenia més ganes que mai.
Només esperava, que no fos un joc més. Que no arribés un missatge a última hora, amb una excusa deplorable, prorrogant el que ella, tant desitjava i tant de temps havia esperat.

El professor, se’n va adonar de què ella no estava concentrada en el que ell explicava. Normalment ella era l’alumne que qualsevol professor voldria; aplicada, atenta, ràpida… Però avui no estava massa centrada i ell s’esforçava per a captar la seva atenció, repetint després de les explicacions un: – Ho entens, Maca?.

Ella assentia amb el cap i feia esforços per a concentrar-se, però la veritat és que les palpitacions que sentia al seu entrecuix eren més interessants que el que ell pogués aclarir-l’hi; i tot i que ho intentava, no aconseguia concentrar-se amb les seves explicacions.

La continuació la podeu trobar a: Somnis Humits O Realitat?..(Final)