Li estic agafant el gustet a això de fer caminades de 2 quilometres en pujada a aquestes hores de la nit. (ara son gairebé les 12)
És relaxant. Com una meditació en moviment, i a cada pas, les coses es veuen més clares, més nítides i molt més lluminoses, tot i ser de nit.
Ara veig clar que he estat a punt, una vegada més, de perdre part de la meva essència envers alguna cosa exterior. Costa molt mantenir-se centrada i fidel a la teva manera de fer quan entren els sentiments en joc.
Per sort, els sentiments, no deixen de ser il·lusions del nostre cervell barrejats amb elements químics produïts per les hormones i, amb un xic de distància i anàlisis profund i racional de tota la situació que els provoca, pots treure’n l’aigua clara i veure la llum.
Estic contenta del que he estat fent aquests darrers dies:
Recuperant velles amistats, quedant altre cop amb tothom a tota hora. Dinant, sopant, berenant amb amics.
Donant la oportunitat a la vida per conèixer gent nova.
Deixar que et convidin a sopar i et mimin com una princesa.
Acceptant invitacions a propostes de dubtós valor ètic, però molt interessants i excitants.
Que coi? És la meva vida! Tothom que visqui la seva i aguanti les seves conseqüències. La vida et trenca, t’espatlla, et matxaca si la deixes… i si no, també. Així que val la pena viure-la a tope fins el darrer moment.
Jo, de moment, tinc el cap clar i no m’arrepenteixo de pràcticament res del que he fet. (tot i que si, del que no he fet…)
Després de la caminada, arribo a casa somrient, contenta, relaxada. Amb el cervell a tota pastilla, però satisfeta.