Senyals d’esperança.
Els dies van passant i els records se suposa que es difuminen i s’esvaeixen.
Tot i que la respiració, encara s’accelera en recordar segons què i que algun matí encara et cau alguna llagrimeta, el fet de recordar que res dura per sempre, t’ajuda i t’anima.
Tot te el seu moment, i tot te el seu temps. I el que ha de ser, serà.
Intentes pensar què normalment, quan menys t’ho esperes, te n’adones que ja has creuat el punt de no retorn, com deia en Kafka, i ja no pots, ni vols, tornar enrere.
El que fa uns dies et semblava la fi del món, ara ja no sembla tan greu… Tot i que encara ara, creus veure senyals d’esperança per tot arreu. T’ho mereixes.
Vola!
Viu!
Gaudeix!
No oblidis que el món s’acaba!