M’he perdut pel camí
La darrera vegada que vaig escriure en aquest “blog” va ser l’any 2018. Hi ha dues o tres entrades de posts personals, tristos, que curiosament en rellegir-los avui, m’han fet aparcar tot el que “he de fer urgent” i m’he posat a escriure.
Interiorment, estic molt més tranquil·la. Soc més tranquil·la. Però la meva vida va a una velocitat de vertigen!
Segueixo en el mateix projecte, aquest ha crescut d’una manera increïble i jo segueixo sentint-me sola. Potser fins i tot més del que em sentia l’any 2017, en el darrer post en que vaig escriure sobre això.
Els anys van passant i de cop t’adones que res tornarà. Que no hi marxa enrere, que l’única cosa que pots fer és continuar endavant, o acabar amb tot i desaparèixer.
De cop i volta m’he adonat que m’he perdut pel camí, que la persona que soc està molt bé, la tasca que faig és molt gran. Però jo no existeixo. No tinc vida personal, no tinc aficions, no tinc temps… cada vegada em queden menys amics i no en faig de nous.
No sé si necessito unes vacances o una temporada llarga de teràpia… Però està clar que he de fer quelcom per retrobar-me.
