No sé si serà, perquè estic mig morta, però últimament mestic fixant en unes coses un xic macabres.
Ja sé que no és de massa bon gust parlar de la mort, però és que aquí a lEscala fan les coses una mica rares…
Jo sempre havia vist les esqueles de cartró a cada poble les pengen a llocs diferents; per exemple a Ripoll, hi ha un postes de color verd de l’ajuntament per a utilitzar-les amb aquest fi. Normalment, jo no em paro mai a mirar-les, és més, crec que és de força mal gust fer això, tot i que ho respecto.
Però aquí a lEscala, en lloc de ser de cartró i de penjar-les a un lloc concret, son fotocòpies normals i corrents i te les trobes penjades a qualsevol lloc imaginable. Com si fossin el típic cartellet de se compra piso o de Se ofrece señora para cuidar niños y gente mayor. Buenas referencias Et trobes la noticia de la mort de fulanito o menganito.
Aquesta setmana no he pogut evitar de llegir que ha mort una nena de 7 anys, una àvia de 105 i aquesta tarda, (avui és dimecres) a la persiana duna botiga delectrodomèstics que estava tancada i hi havia el cartell de: Dijous tancat per defunció.
Previsió?
Marxo a dormir, que crec que em fa falta….
Comentaris
11 respostes a «La Mort.»
Que un dia morirem és la única veritat sobre la que pots comptar.
I tu, després d’escriure això, vas a dormir. Diuen que dormir és com morir; una mica.
I que en neixer començem el compte enrera, fins la mort.
A mi el pensament budista m’ho arrecla bastant. Si més no, per passar la vida amb respostes en aquest aspecte. Que despres no són veritat? Doncs, un cop mort, poc m’importarà, no?
Petó de bona nit.
a blaguer penso qeu fan algo semblant, la gent va a buscar el pa i de pas s’entreren de qui s’ha mort. no n’estic massa segur pq m’ho van explicar ja fa mínim 3 mesos
doncs a mi em passa com a Hermes… el budisme m’ha provocat un canvi de relació amb la mort considerable…
En fi: vaig estar treballant en un poblet petit prop de València. Allà es fan els bàndols de qualsevol cosa que passe en el poble per megafonia amb un cotxe que va fent voltes. Les morts incloses. Allà estava jo intentant explicar els pronoms febles i de tant en tant passava el cotxe bramant que s’havia mort algú…
Al meu poble la gent penja el cartell de tancat per defunció a la botiga per explicar perquè la tanquen.
Com que és un poble encara relativament petit, quan es fa un enterrament a l’església, les campanes sonen diferent. Llavors és freqüent sentir el comentari “Toquen a morts, qui s’ha mort?” I si els del voltant no ho saben es pregunta a qualsevol botiga.
Pot semblar una mica macabra, però és ben normal, les campanes trenquen la monontonia diària i avisen a la gent per anar a dir l’últim adéu a qui ha marxat…
al meu poble, que jo sapiga, no es fa això!!! juer…quin mal rollo passejar pels puestos, no?
òsti nilex, al meu poble funciona exactament igual… fa temps que no hi paro i m’ho has fet recordar… en el fons em sembla que m’agrada, el so de les campanes a morts…
·_·
El cartell de “tancat per defunció” sí que l’ havia vist. O el cartell a la porta de l’ escala anunciant la mort d’ algun veí i el lloc i dia de l’ enterrament. Però cartellets així pel carrer mai. I mira que he visitat un munt de pobles.
Jo havia vist el cartell de tancat per defunció; però no el de: DEMÀ tancarem per defunció!!!
A Ripoll també se senten molt quan toquen a morts i aquí a L’Escala també, encara que les campanes no són tant xules com les de Ripoll.
I recordo que quan era petita, també hi llegien els bàndols.
La mort és ben natural. Sembla que, per aquestes terres, a les ciutats se l’amaga molt més que als pobles. Després vénen els traumes i les pors…
Això que et fixis amb les esqueles no és gens greu.
De molr petit en feia colecció, fins que me les van llençar, em vaig cabrejar molt, jo no coneixia cap més nen que tingués una colecció com la meva :(
Tristany…. jejejejeje…. Una mica macabra, tu, No?
Potser si que a les ciutats és com més silenciosa… Però a les ciutats tot és molt més impersonal!