“¡Tierra, Trágame!”

Tot i ser pessimista de mena, a vegades, involuntàriament, peco d’optimisme.

Aquest és el cas del dilluns, quan vaig escriure el meu últim post. Tot ha estat molt més enrevessat i complicat del que ja semblava que seria.
Aquests tres dies han estat una prova de foc. Crec que començo a estar preparada per a fer vida més o menys normal.
És increïble com es poden arribar a tòrcer les coses en un moment. Us explico:

Dilluns al migdia, arribo a Ripoll, vaig a dinar a Campdevànol a casa “la tieta” i per la tarda anem cap al meu pis amb la Mariona i ma germana. Se suposava que hi trobaríem al llauner i al paleta, arreglant els grans nyaps que varen fer i connectant el gas; i al fuster, acabant de muntar la cuina. Arribem i només hi havia el fuster. A més, el pis, estava exactament igual, que fa dos mesos. Comencen els nervis:
Truco al constructor i demano explicacions. Demana disculpes dient que pensava que havíem quedat el dimarts. M’assegura que al dia següent, a les tres de la tarda, estaran allà.

Dimarts al matí, vaig al pis i començo a recollir runa i a endreçar l’immens cacau que hi ha allà. A mig matí arriba el fuster.
Rebo una trucada del director del banc on vaig fer la hipoteca, suplicant-me que fes el que fos per acabar l’obra i aconseguir la cèdula de segona ocupació abans del cap de setmana; (Tant ell com jo, vàrem firmar fa uns quatre mesos, un paper conforme l’obra estava acabada i no era cert) M’assegura que la pròxima setmana vindran a taxar el pis per fer el fi d’obra i inscriure la hipoteca, i si no està en ordre, a ell el sancionaran i a mi, m’executaran la hipoteca.
Sabeu allò de “Tierra trágame” ? Doncs així em vaig quedar jo! L’home estava tant espantat que s’oferia a buscar llauner, a deixar-me diners seus i a venir a fer el que fos per deixar el pis llest.
Li vaig assegurar que ho solucionaria i tot seguit vaig trucar al constructor per assegurar-me que vindrien a les tres. La seva resposta: que ells com a empresa ja no existien i que com a molt em podia deixar al llauner a partir de les sis de la tarda, que si no m’anava bé, me’n busques un altre. Li vaig dir que vinguessin.

Ens trobem amb l’arquitecte i comencem a pensar que dimonis fem. Al final, després de remoure cel, terra i bona part de l’infern aconseguim paleta i llauner per avui al matí, per què ens ho deixin enllestit per divendres.

Fins aquí, bé. Ara el problema és que aquesta gent volen cobrar el que treballen i estic traient diners de sota les pedres! A més, les matusseries dels altres, no paren d’aparèixer i cosa que toquem, cosa que no està ben feta des del principi i tenim que anar buscant solucions sobre la marxa.

De debò que han estat tres dies horribles…

El costat bo? Que a l’ansietat, tot i que va aparèixer, la vaig saber controlar i que ara el pis s’acabarà de debò. A part, la gent que hi ha al meu voltant, s’ha ofert a ajudar-me, ja sigui amb diners o pintant si fa falta!

De totes maneres, fins que estigui tot resolt, no respiraré tranquil•la.

Ara, dos dies a Barcelona a gaudir de les papallones, rentar roba, tranquil•litzar-me una mica i fer un parell de coses; el cap de setmana a treballar a l’Escala i dilluns tornem al malson!!!

No he tingut temps de fer les fotos al pis, com vaig prometre, les faré la setmana vinent.Però li en vaig fer una a la Mariona; com sempre, fent el pallasso! A qui es deu semblar?

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c